Artículo de Roger Bernat publicado en EL MUNDO en el que habla del festival LP y de T E A T R O N.
No hi ha gaires festivals que puguin permetre’s programar peces i artistes quasi desconeguts. Són els únics festivals que paguen la pena. Durant aquestes dues setmanes hem vist espectacles literaris, de dansa, de teatre o “de firaâ€. Tots ells representen una part important de la creació escà¨nica actual. Si fa una dà¨cada, en el moment de major eufòria liberal, el panorama musical captava l’atenció del públic més inquiet, en aquests moments de canvis estructurals és el teatre que ofereix una imatge prou à mplia de les nostres estructures. (No faig diferà¨ncia entre teatre, dansa o circ, són disciplines totes elles que s’estructuren al voltant de l’escena i que estan condemnades a confondre’s).
Desgraciadament el “teatre oficial†va abandonar fa massa temps el terreny de la investigació per perseguir el plaer inmediat i massiu de l’audià¨ncia en els grans i nous equipaments democrà tics. Paradoxalment la necessitat desesperada de públic va provocar un empobriment de l’escena que va convertir tots els escenaris en el mateix escenari i tots els artistes en el mateix artista. Tot plegat molt poc democrà tic. Festivals com ara l’In-motion al CCCB, l’LP al Mercat de les Flors i al mateix CCCB o, en l’à mbit internacional, el KunstenFestivalDesArts de Brussel·les o la programació internacional del festival d’Avignon són un bon exemple d’una escena que torna a diversificar-se. I, sense perseguir la presà¨ncia de públic, acostumen a obrir les seves portes amb les localitats exhaurides.
S’ha demanat tradicionalment al teatre que diverteixi i eduqui al públic, que inventi històries i entreni als actors per al cinema i la televisió, s’ha utilizat els seus trucs desde la premsa fins l’arquitectura per captar l’atenció, i els personatges teatrals serveixen de model per la psicologia i la sociologia. Totes les disciplines han pres en préstec mecanismes del teatre per explicar un món que necessita representar-se de manera cada vegada més precisa i global. Però els professionals del teatre quasi no ens và rem prendre el temps de reflexionar sobre la pròpia disciplina per adaptar-nos a una realitat que, d’altra banda, tampoc no ens deixà vem temps d’observar.
Festivals com l’LP’09 dirigit per Carmelo Salazar i Oscar Dasí demostren que hi ha una necessitat cada cop més important de trobar-se en els teatres per debatir a través de l’escena sobre el que som i volem. Espectacles com els de Teo Baró, Patrícia Portela, Cuqui i María Jerez, Juan Domínguez, Olga Mesa, Norberto Llopis o Juan Navarro així ho demostren.
A aquests festivals cal afegir la creixent comunitat d’internautes que ha comenà§at a formar-se al voltant d’espais com www.tea-tron.com. Al marge dels grans mitjans de comunicació, aquestes comunitats amplien els debats posteriors als espectacle amb personatges com Quim Pujol “el crític amb perruca†que, tot i exercint la crítica amb rigor i atenció, reivindica una mirada múltiple i compartida amb la resta d’espectadors, exercint el seu rol des d’una posició inà¨dita en el nostre panorama. De la mateixa manera que els espectacles han deixat de voler representar una idea tancada de bellesa, la nova crítica renuncia a fer judicis de valor i, en canvi, amplia la lectura dels espectacles oferint-ne un correlat textual. En aquest sentit és interessant apropar-se a l’espai anomenat “crítica de la crítica†on els textos dels crítics de la premsa escrita són analitzats posant en evidà¨ncia la gran quantitat de clichés i llocs comuns que han esdevingut necessaris per a aquells incapaà§os d’enfrontar-se a uns espectacles que reclamen una altra mirada. Estem davant d’una nova crítica nascuda per a un nou teatre en un món nou cada matí.
Article publicat a EL MUNDO, 26/03/09