Quim Pujol ha publicat al blog de la revista Artributos a Teatron una interessant entrevista inà¨dita a Carles Santos.

La següent entrevista es va realitzar amb ocasió del tancament del cicle Radicals Lliure, on vam veure a Carles Santos d’espectador a gairebé totes les funcions. En Santos estava ultimant els preparatius per a l’estrena a Barcelona de “Brossalobrossotdebrossat” i ens va semblar interessant conà¨ixer la seva opinió sobre el que succeeix a Barcelona.

Parlant dels Radicals Lliure, aquesta nova generació de vegades presenta aspectes molt similars i a mi em sembla interessant com cadascun d’ells pot arribar a desenvolupar el seu món propi. Tu tens un món molt particular, com va aparà¨ixer?

Tot va comenà§ar per culpa del Brossa. Jo tocava el piano a un bon nivell, vaig conà¨ixer el Brossa i un dia vaig tocar el piano davant seu. I el Brossa em va dir: “Molt bé, ja has tocat el piano, i ara quà¨?” El problema va comenà§ar aquí. I és el que he fet: sempre hi ha un piano. I fins i tot si no hi és, d’alguna forma continua sent-hi. He construà¯t el meu món al voltant d’aquest instrument. Perquਠel Brossa tenia raó: i ara quà¨? Havia de fer alguna cosa més. Mai no havia pujat a un escenari i llavors ho vaig fer. Es va treure de la mà niga el Concert irregular per celebrar el 75ਠaniversari del Miró i va dir: el Santos que s’apanyi com pugui. El Santos, l’Anna Ricci i el Pere Portabella.

Enllaৠa l’entrevista íntegra a Carles Santos, per Quim Pujol