A comienzos del 2005 Juanjo Marín y Bernat Bofarull me encargaron que escribiese un artículo para la revista A tempo, una revista que repartían gratuitamente en los conciertos que se programaban en el antiguo y entrañable auditorio (sustituído recientemente por otro más nuevo) de Can Roig i Torres, la escuela de música de Santa Coloma de Gramenet, donde pasé tanto y tanto tiempo durante mi infancia y adolescencia (en la foto, en el centro de Santa Coloma de Gramenet, en 1915). Me dijeron que en cada número encargaban un artículo a un ex alumno de la escuela para que hablase sobre su relación con Can Roig i Torres. El mío creo que no lo llegaron a publicar pero hoy me he encontrado con él por casualidad y me ha parecido que estaría bien sacarlo a la luz en este blog. Está escrito en catalán. Si alguien no puede seguirlo y está muy interesado en leerlo en castellano que deje un comentario y lo traduzco.

La música és una droga dura. I és legal. No sé si la gent n’és massa conscient.

Recordo quan encara no tocava el piano. També recordo quan vaig deixar de tocar-lo.

La primera vegada va ser quan vaig viure a París. Hi vaig anar a fer el projecte final de carrera. Era el 1995. Tenia un micro, dos ordinadors i un altaveu. à‰s una mica complicat d’explicar. La gent es perd però m’agrada explicar-ho amb tot luxe de detalls per veure la cara que fan: havia d’aconseguir que quan algú parlés pel micro l’ordinador fes una anà lisi de la veu per enviar-la codificada a l’altre ordinador, que l’altre la sintetitzés i que s’escoltés per l’altaveu, en directe. Fer música, vaja. Però no tenia piano. S’havia quedat a Santa Coloma. Per això vaig deixar de tocar-lo.

La segona vegada va ser poc temps després de tornar de París. Tenia mono i em vaig posar a tocar com un boig. La Sonata per dos pianos, de Mozart. Amb la Pilar Bravo. Era l’estiu. Li vaig demanar a la Montse i al Joan si podíem assajar a l’auditori de Can Roig i Torres. On trobes dos pianos, si no? Tenia tant de mono que no en tenia prou amb un piano. En necessitava dos. Em van comenà§ar a fer mal les mans. Al comenà§ament només els dits. Després els canells i els braà§os. Vaig deixar de tocar el piano. El traumatòleg va dir que artritis reumatoide.

Si no pots fer servir les mans quਠfas? Et poses a cantar? Va anar d’un pà¨l. Estava escoltant a Radio 2 un concert del Thomas Hampson al Concertgebouw d’Amsterdam amb el Wolfgang Rieger. El cas és que cantava els Kindertotenlieder, de Mahler, i no m’ho podia creure. Jo, que sempre havia renegat de l’òpera. Escoltava òpera o lieder, a mi me la bufava, i apagava la rà dio ipso facto. El Juan Luis Milán em va dir un dia que se’m passaria quan em fes gran. De totes les xorrades per l’estil que et diuen quan ets adolescent jo crec que és l’únic que la va encertar. Però no em vaig posar a cantar. Afortunadament, perquਠsi no, ara, el veí de baix, que em té fregit perquਠdiu que a la seva dona li molesta el piano, segur que ja m’hagués assassinat.

A l’Esperit Sant, un altre metge em va dir que el primer metge l’havia cagat. Que tornés a tocar. Em van convidar a la temporada de concerts de Can Roig i Torres. Vaig tocar amb la meva germana. La Sonata per flauta i piano de Poulenc. I La lenda do caboclo, de Villalobos. Feia anys l’à€ngel Puig m’havia aconseguit la partitura. No vaig entendre mai d’on la va treure: del Luiz de Moura? I la Tocatta de Kachaturian, que jo no ho sabia llavors però no deixaria d’acompanyar-me sempre als llocs més insospitats (grà cies Elisabet).

L’última vegada que vaig deixar de tocar el piano va ser fa poc i va coincidir amb una crisi molt gorda. Això va ser després del programa de rà dio, l’Ad libitum, del Maestro Ramos, dels concerts al Ribborn, al Carabás de Burgos, de Lleó, de tocar aquella del Danny Daniel al mig de l’estepa quan la peli al Kazakstan, del Nutritivo al Conservas, de la dansa contemporà nia, de la instal·lació sonora a la faà§ana del CCCB, de BTV, de _nuevo en _buenaslonas, obra d’art radiofònic (y eso qué es?), de la improvisació, d’escriure els somnis, de Bach, d’Aphex Twin, de John Cage, del Sonar, del Zeppelin, d’Ars Sonora, de Mendelssohn, de la Mediateca, del gravador de CDs, d’Internet, del Festival de Música Antiga, d’Erik Satie, una mica abans de que es morís el Vázquez Montalbán i una mica després de llegir El síndrome de Bartleby, del Vila-Matas.

Un dia vaig veure a la Central del Raval aquell llibre mític i prohibit. El Juan Luis em va dir una vegada (era un visionari el tio) que hi havia un llibre del Thomas Bernhard, sobre la inutilitat de tocar el piano, que m’hauria de llegir algun dia. Però no llavors, encara no havia arribat el moment (com amb la música vocal). No em va dir el títol. Ho feia molt, això. No sé si era una tà ctica però està  bé. Estic segur que era aquest llibre perquਠla Montse me’n havia parlat molt abans, quan era un nen. El vaig llegir en un parell de dies. Cómo duele, ¿eh? I no té raó? Tota la raó, home!

Al cap de tres dies estava estudiant un altre cop les Variacions Goldberg.

La música és la meva religió, m’ho va fer veure el meu amic Llorenà§. Tocar el piano forma part de la meva prà ctica religiosa, és com mirar cap a la Meca o com la meditació dels monjos shaolins. Suposo que aquest és un dels efectes secundaris d’haver abandonat el Satori per passar més temps a Can Roig i Torres. Més o menys el mateix que li passa a l’Uma Thurman a Kill Bill vol. 2.